DIÁLOGO VERANIEGO

Durant el segle XIX, la ciutat de Palma s'havia anat asfixiant a l'interior de les seves muralles. La ciutat era considerada plaça forta i aquest fet la sotmetia a l'ordenança militar que prohibia la construcció en un radi de 1250 metres des de les muralles. Això va provocar la urbanització de nuclis més allunyats en l'extraradi com és el cas del Terreno, el Molinar, Els Hostalets i Can Capes ... Quan es va començar a parlar de la demolició de les muralles, es va haver de tenir en compte que per a autoritzar la demolició de les fortificacions s'exigia un projecte general d'eixample que ordenés urbanísticament la ciutat extramurs i que al mateix temps els entroncase amb el nucli antic.

És en aquest context quan comença a produir-se una mena d'enfrontament entre la part del Molinar, a llevant i El Terreno, a ponent, entre la zona de treballadors, especialment de la mar i la zona aristocràtica on els burgesos es construïen els seus xalets. En la següent estampa, Lluís Fàbregas retrata aquest ambient entre els dos nuclis.

No es mi intención salirme de la raya. He tratado de eludir posibles complicaciones al linotipista, abusando de nuestra lengua vernácula. Pero, sin darme cuenta, tozudo que soy, considero que para la juventud terrenera la poesía que yo quiero transcribiros, será de vuestro agrado. Su autor, Emilio Oliver. Periodista de la vieja escuela. Tuvo por Maestro a don Miguel dels Sants Oliver. Colaboró con "La ALmudaina" y también en "La Ultima Hora". Frecuentaba los Mentideros de la buena sociedad veraniega. Hombre muy divertido y guasón.

No sé si os he dicho lo que solía ocurrir desde S'Aigo Dolça, hasta los linderos de sa Cuirassa de Porto Pi. Todo era un competir por celebrar muy agradables y amenas veladas literarias. La competencia no era precisamente entre los veraneantes sino también entre las familias, residentes. Todo en excelente hermandad.

Emilio Oliver, en su poesía titulada Les dues Grandeses se las tiene con un diàleg d'estiu, entre El Molinar y El Terreno.

Les dues grandeses
Yo soy Alejandro el Rey...!
Yo, Diógenes el can...!


- Bon dia tenga, El Terreno...!
- Estiga bo Es Molinar...!
- Tan dematiner com sempre?
- Jo no’m puc aixecar tard.
- Com vas en cos de camia?
- Com dus aquest coll tan alt?
- Jo’l duc perquè així és sa moda.
- Jo vaig en comoditat
- Ves alerta no et costipis,
- Jo no; tu t’aufegaràs
- No tens por an es reumatisme?
- Jo visc ben fort i ben sa;
- Ves alerta a aplegar es tifus,
perquè tens un mal veïnat.
- Jo estic amunt.
- Jo a ses costes les trob males de pujar.
- Jo faig qualque davallada
- I jo vaig sempre a peu pla.
- Jo tenc tramvia
- Jo cotxos.
- Jo tenc bosc.
- Jo tenc la mar.
- Tenc sa vista més alegre.
- Jo veig l’horitzó més gran.
- Jo tenc landós i automòbils
- Jo els ormetjos de pescar.
- Jo tenc xalets i torretes.
- Jo molins de moldre blat.
- Jo tenc gardènies i roses.
- Jo tenc horta i figueral.
- Jo tenc gas.
- Jo tenc petroli.
i sa lluna, quan ne fa;
i si això no va de verbes
prest tendré electricidat.
- Jo tenc piano i bandúrries,
i qualque vetlada cant.
- Jo cant també amb sa guiterra
i uns orgues que sé tocar.
- Tenc canóes i balandres
que corren amb bon velam
- Les desafii, si tant corren,
amb sos llaüts de pescar.
- Menj carn fresca cada dia.
- Jo menj es peix que he agafat.
- Jo bec Xampagne i Chartreuse
- Jo vi negre, que no és car.
- Te convid a fer una vega si vens a Ca’s Català.
- Si vols tastar sa caldera
d’es d’ara estàs convidat.
- No me vull embrutar d’alga.
- Si és s’abono d’es teus camps!
- Ses meves fies, de seda
duen vestits elegants
i duen sempre sombreros
que’m costen un ui cad’any.
- I ses meves, al contrari,
m’ajuden a guanyar es pa
i es seu vestit no és de seda
ni duen res an es cap.
I solsament es diumenges
se posen se manta o xal
per anar a missa primera,
no com ses teues, tan tard,
que hi van sols perquè els-e mirin
i a veure s’enamorat.
- Adéu, que tenc moltes feines
perque anit donaré un ball.
- I jo me’n vaig prest a jeure
i demà aniré a pescar.
A Porto Pí mil memòries.
Recaldos a S’Hort d’es Ca.
- En fer Ponents, una lletra.
- Ja escriuràs en fer Llevants


- Qué és d’orgullós El Terreno...!
- Qué és de ximple Es Molinar...!

Esta poesía, tuvo un gran éxito. Fue recitada por muchos "rapsodas" allá por los años 1911 a 1914. Luego, por motivo de estallar la gran guerra del 14, la Neutralidad Española, nos hizo volver más belicosos.

Font:
"Estampas de El Terreno", Luis Fàbregas
Imatges: Facebook: El Molinar, Patrimoni de la Humanitat