La casa de ses covetes

Quantes vegades no hauré pujat, d'al.lot, les escales del Terreno per tornar a casa i trobar el recer de la família. Vàrem tenir ca nostra a la banda alta, tocant el bosc de Bellver. Mèrleres, busquerets i coarrotges venien sovint pel jardí. Vegeu un moment de tants: de capvespre, una mèrlera de bec groc s'ha posat a l'atzerolera; destaca sobre el fons de la badia, i un o dos familiars s'han acostat als vidres per mirar-la, quan encara no s'han encès els llums de la sala. Ca nostra va ser la casa de ses Covetes i puc assegurar-vos que és un lloc ben singular. Més envant, contaré un detall de la nostra estada allà. L'entendran aquells qui estimen el Terreno i no saben per què.

Facem una volta pel barri. Pugem pel carrer Rubert, travessem el de Salut. Vaig passant per cases en les quals vivíen persones que coneixia i apreciava, i sempre recordaré. Voltem a la dreta per José Villallonga i aviat, a l'esquerra, trobarem les barreres de ferro - amb un gessamí a sobre - d'una casa premodernista amb jardí, planta baixa, primer pis amb terrasa, porxo i coberta de teula. És la casa de ses Covetes. Es diu així per les covetes i grutes naturals que hi ha en el solar. A fi de treure pedra per a l'obra, a l'indret de les covetes i grutes els constructors hi excavaren una cova artificial. Endret de les barreres, al fons, es veu l'entrada ombrívola de la cova - la qual arriba a l'altre extrem de la finca, passant per davall la casa. Un poc més amunt, gairebé al nivell de la casa, fixau-vos en el tacó d'un pi; la seva cimalada, un temps, era més gran que l'habitatge. I capdamunt de tot, el vèrtex fantàstic de la torreta de fusta. Dissenyada per tenir-hi vista d'aucell, el que es veu d'allà dalt, la lluminositat de la badia, els puigets velats per la calima, ... tot és digne de l'esparver i de la tórtera. Aquestes torretes són un regal d'arquitectes que creien que allò més inútil i bell és tan necessari com els càlculs de resistència de materials.

Com d'altres, la casa de ses Covetes ha estat inclosa en el Catàleg de protecció d'edificis d'interès històric, artístic,arquitectònic i paisagístic de Palma. Això significa que no poden variar-li-hi cap element, tant siguin les canals de zinc de la porxada, com els vitralls de la torreta, les portes o l'escala de caragol interior que va des de la cova fins al porxo. Mantendrà inalterat el seu vell estil de finals del segle XIX enmig de cases més modernes. Haurà estat com la fulla de l'any anterior que es manté a la branca mentre en surten de noves per primavera. Però tanmateix, el que cap informe tècnic no pot explicar és la felicitat de viure en una casa d'aquestes i el benestar de passejar per aquests carrers de cases amb jardí. Vaig a la història que volia contar: als anys seixanta, aquesta zona era idíl.lica, un dels millors barris del món. Ara ja no tant, però encara sembla que les cases pengin entre la mar i el cel. Tot a l'entorn d'aquells carrers de cases amb jardí, la de ses Covetes difonia un encant especial ( la meva mare conta que de visita, als nou anys, en quedà encantada i pensà que li agradaria viure-hi; passat el temps en va arribar a ser la mestressa ). Va ser ca nostra des del 1956 fins el 1970, després es va anar abandonant, fins que el 1999 la vàrem vendre. Però d'allà son fites nostres com naixements, primeres comunions o les noces d'or dels padrins. Es padrí hi va morir el juny de 1966; sempre l'he de recordar entretenint-se en el jardí: tant col.locant una caera, com posant les canyes a les tomatigueres, com guaitant que els néts no collissin els ametlons, o fent la garingola a la llimonera. Allò que volia contar és que aquell homo recte i bo, endurit a la mar, en els seus darrers moments de vida va veure als peus del llit la imatge del que ell va dir " una senyora guapa ". Així com ho va expressar devia ser sobrenaturalment guapa. Idò bé, sempre he cregut que es padrí va rebre l'anunci d'un destí feliç; i que entrà a un jardí nou, un jardí ufanós de primavera que, ni més ni manco, era la cara exaltada d'aquell Terreno de carrers i cases baixant en pendent cap a la mar.

A la memòria del meu padrí Antoni Terrassa, que al cel sia en companyia dels seus estimats