Reproduïm el capítol dedicat a El Terreno del llibre d'en Rusiñol.
El Terreno ve a ésser el Vallcarca, el Putxet o el Tibidabo de Palma.
És el lloc ont els bons burgesos sen van a reposar, a l'estiu, de lo que hagin pogut fer a l'hivern.
I és on van a cambiar de calor.
Arriba un moment que, de tant suar, de tant pendre sol a totes bores, de tant l'estiu fer de les seves, l'home es diu: "Aixequem·nos i anem a suar més enllà; aixequem una il·lusió, o, més ben dit, una torre enlaire, i fugim d'aquet forn que ns asseca" I aquest enlaire, pera els palmesans (homes de bon acontentar), és un enlaire d'uns trenta metres.
Això si: aquesta suadora, aquestes termes en comunitat, són en un lloc tan delitós, tan bell i tan illa, que s'hi pot patir de calor, encara que sia pagant pern tenir-ne. Al cim del turó, el castell de Bellver, un cRastell feudal que no feudaleja, amb una torre de l'homenatge, i marlets, i fossos, i espitlleres, com si realment hagués de servir pera altra cosa de la que serveix, que és embellir la montanya i donar-li una silueta d'una bellesa sobirana. Sota el castell un bosc de pins, amb un flaira de resina tan saludable, que retorna, i tan abundant, que ls barcos que passen en surten més enquitranats; més ensota, les torres-llotgetes, pera els que paguen més pera tenir fresca ; després, les torres-butaques, pera els menestrals de la salut, ja baix, a la carretera, els que respiren modestament; però, en tot, un anfiteatre an mar pera tothom , igualtat de cel i el mateix esplet de blavor, una d'aquestes blavors que, aixís com el sol moreneja als que l prenen tot el jorn, sembla que hagi de blavejar les cares dels que la miren.
La imatge pertany al llibre Estampas de El Terreno d'en Fàbregas que la comenta: Esta casa fue realment un edificio singular y hecho con gracia. Conocida vulgarmente por sa casa d'es plats propieda de Don José Balet
Aquestes ilusions de burgès, aquestes torres d'anfiteatre, vistes de lluny, són tan lleugeres, tan blanques, tan colorides i la verdor els hi escau tan bé, obren tant els pulmons al mar, que sembla que no pugui esser que s'hi pugui suar tant a dintre.
Pero, què hi fa el suor quan ve de gust i quan no és guanyat el pa amb el del front, segons canten els evangelis, sinó exercint el Sant No Fer Res? És tan bò tenir casa propia i arribar a esser propietari fins del sol que caigui al terrat! Tenir banyera natural! Esser amo d'una torratxa desde on se vegi la badia mes bella que s pugui somniar, encara que un s'escaldi per veure-la, i tenir un tancat amb una horta pera poguer-hi maniobrar! Els gustos de cada hu s'hi demostren amb un esplet que s pot dir que n'hi hà pera tots els gustos. El que li dona pels planters, demaneu-ne d'agricultura: geranis, rosers, cols, lleçamins, faves, clavells, escaroles; una barreja de flors, de fruiters i d'hortalisa, que sembla extrany que en tan poc lloc hi puguin tenir tanta avinença. El que té afició al bestiar, conills, gallines i pavos reials, tots en una mateixa gavia, com una arqueta d'un Noé, modesta i sense pretensions. El que és aimant dels obgectes d'art, boles de vidre de colors, d'aquelles que s'hi veu a diutre tota torre i tots els veins; un indi de terra cuita, dels que va portar en Colon de mostra, o una Minerva d'alumini; i qui li ha donat per la pintura, cada marina mercant que, si no s tingués el mar natural pera comparar-ne la semblança, es podria dir que belluguen. Hi hà la torre d'un català que ha encastat plats a la fatxada, com un escudeller estilisat. Hi hà qui ha omplert tota una estatua am petxines i petxinetes, com una pigota marina; i n'hi hà un que, en lloc de tenir aucells, té peixos engaviats, en una aquarium de lloguer, tan avesats a estar presos, que si caiguessin a mar eas perdrien i es marejarien. No hi hà i1usió que nO tingui lloc, ni somni que no tingui local. L'imaginació més volcànica d'un senyor Esteve català, no hi podria afegir res més. Allò no són torres. Són celdes del convent de la burgesia.
I tot això, vist en conjunt, té una claretat en tò blanc, i una finesa de matiços i una dolcesa de colors, que sembla impossible que tantes cases, que tractades d'una a una cada una sen và a les seves, a l'acoplar-se totes juntes puguin lligar tanta armonia. Ve a esser lo mateix que un mosaic, que pedra per pedra són ... una pedra, i reunides formen dibuix, o com les llanes d'una catifa, o com les tecles d'un armonium. El Terreno és un cigne blanc, del que cada casa ve a esser una ploma.
I pera ... no fer res ... quin Terreno! Demaneu-ne de distraccions d'aquelles que no cansen mai. Si vols pescar am canya, ho tens tot ... menys el peix que s deixi enganyar. Si t'agrada veure eixir el sol, no tens de fer més que esperar-lo assegut al terradet, i allí el veuras com surt de l'aigua, amb una cabellera de flames, i si et dona per veure estrelles, hi tens el cel de bat a bat, i no n'hi manca mai ni una. A voltes es veu entrar un vaixell poc a poc, amb els flocs extesos, com si posés domaços al cel, i s'atura a la bahia, am la mateixa magestat que si portés a Lohengrin. Després surt un vol de barques com si patinessin eu l'aigua, i allà on và una van totes, com estol de peixos voladors. Ara udola una sirena que s plany de tenir-sen d'anar; ara s'encén la farola i destria or damunt de les ones, i, per fi, arriba la nit, i el port de Palma s'illumina, i una volior de llumets s'arrenglera en totes les ribes, com processó que passa.
An aquella hora no fa calor. Lo que fa són unes ganes de viure sense fer res, de dormir despert i d 'ensopir-se, que un pensa : "Qui pogués esser musclo!" Obrir la casa de tant en tant, pera que l'aliment vingués dintre, i que la closca fos una torre, d 'aquelles torres un xic ingenues, però tan bellament assentades an aquell Terreno d'ensomni.