No cal afegir massa literatura més per convèncer a ningú de que els “after hours” són font de problemes. El renou pot ser el menor d'ells. La part més problemàtica de la seva clientela, per mantenir-se desperta i excitada durant 24, 48 o més hores ininterrompudes, afegeix sovint una barreja d'alcohol amb psicotròpics estimulants que facilita les reaccions descontrolades i violentes. En realitat, els after són també un problema de salut pùblica.
Anant de nou als temes de millora del nostre espai urbà, vull tornar a la promesa municipal d'atendre la recuperació de l'accessibilitat perduda entre El Terreno i Ciutat (i a l'inrevés). La segona proposta presentada l'estiu passat, en el marc del certamen Art Jove 2016 per José Maria Ros i Guillem Portell va ser la recuperació de la Plaça de la Mediterrània per l'ús públic, alliberant-la, soterrant els aparcaments. De fet la plaça comunica amb Gomila, dona entrada i te continuïtat amb el parc de la Quarantena i, més enllà amb la plaça de Remigia Caubet.
El parc de la Quarantena, un altre jardí històric del nostre barri (El Llatzaret, 1656), dona un bell accés al passeig Marítim. Llàstima que un any perdi el servei de Bar, un altre perdi les fonts i, sempre, l'estimació dels serveis de manteniment de parcs i jardins de Ciutat.
Aquesta és la vista des de la baixada del parc de la Quarentena cap al passeig Marítim, que la major part de ciutadans de Palma desconeix.
El carrer del Real Patrimoni comunica la plaça de la Mediterrània amb la gran superfície desèrtica de la plaça de Remígia Caubet, tan exposada a les inclemències meteorològiques, i envoltada d'enormes edificis que un s'afluixa d'abocar-se al mirador. No puc afirmar que sigui un dels encerts del batlle Aguiló! Li aniria bé un concurs d'idees (i un pressupost) per fer-la acollidora.
Al costat de la plaça de Remígia Caubet baixa una altra important via de comunicació del barri amb el passeig Marítim i Ciutat, el carrer de la Pedrera. Tot i ser una zona de referència històrica dels orígens del Terreno està molt degradada. La casa del dibuix és la única que sobreviu, més deteriorada cada dia, a l'expansió immobiliària dels seus voltants.
Ben a prop, del primer habitatge construït al Terreno, Son Catlaret, de 1777, només queda el portal d'entrada al seu antic pati, fent companyia a una de les cases catalogades dels Noguera, també abandonada al pas del temps. No li hauriem de donar més importància a al manteniment d'aquest espai?
Des que estic jubilat, com és costum en aquesta condició camino sovint pel barri. Així m'he pogut donar compte de lo difícil que es fa viure a peu al Terreno. Les nombroses escales són precioses i irrenunciables, però a la dificultat que representen no cal afegir-hi el tradicional cúmul d'obstacles.
Planyo els veïnats que tenen fills en edat d'anar en cotxet, i més si tenen bessons, o els que van a comprar o reparteixen amb un carret, o els que van o tornen de viatge amb un trolley. Les aceres, mal conservades, tenen l'amplada justa per contenir els postes de llum, les senyals de trànsit, i altres obstacles imprescindibles en la vida urbana, així que el vianant ha de disputar l'asfalt amb l'automòbil i, es clar, sempre té les de perdre.
No podríem tenir aceres d'almenys un metre per costat, lliures de postes i altres obstacles, fins i tot al mateix nivell que l'asfalt però protegides pels bol•lards o pilons? Els automòbils ens poden cedir un poquet del seu espai.
Un carrer amb molta pendent com el del Polvorí afegeix una altra prova a la gimcana. La superfície de llambordes, preciosa i digna de conservació, necessita també manteniment i seria d'agrair que mostrés una superfície el més plana possible. Baixar-lo amb moto, bicicleta i fins i tot amb calçat que no sigui de muntanya és un esport de risc.