Coses de Groucho. Un agent de duanes observa el passaport que aquell li allarga i no entén res de res. “Escolti, li comenta finalment, la foto del passaport no se li assembla”. I Groucho li enfloca amb total desimboltura: “Tampoc s’assembla a vostè”. Absurd! Heus ací la gràcia del sense sentit quan esdevé llenguatge literari. Amb motiu de les festes de El Terreno l’associació de veïns ha pres una decisió que l’honora com és ara crear un torneig d’escacs amb el nom de Miquel Vich, una de les persones amb més carisma de la barriada, traspassat encara no fa dos anys. Sóc el primer d’alegrar-me’n, tot i que em causa una certa estranyesa. Coincideixo en el carrer amb Catalina, la seva germana, i no puc estar de demanar-li si Miquel jugava a escacs. “Mai, em respon, no li agradaven”. Perfecte! Surrealisme pur. Res més adient al perfil que pugui fer de l’amic. Perquè Miquel Vich s’ha d’entendre des del surrealisme. Però anem a pams. Xavier Abraham, em fa partícip de la seva preocupació per un Terreno que perd la part més entranyable de la memòria col·lectiva, a causa de la provisionalitat d’una part de la població i de l’arribada de nous veïns que en coneixen únicament la versió més enlluernadora, la dels escriptors o artistes de renom. I pretén recuperar-la. Argumenta, Xavier, el per què del seu comentari. “Hi ha gent que no ha sentit parlar de Miquel Vich”, em diu. I em provoca una sensació de desemparament absolut.
La pàtria és la memòria. Faig referència a la pàtria individual, la que fa que ens reconeguem en les nostres petjades. Les pedres parlen, els carrers evoquen imatges gairebé tangibles i l’aire és portador d’aromes identificadors, sensacions, paraules. El Terreno no és un barri dels més antics, però acumula història a mans plenes. Ha estat pròdig en personalitats, personatges i persones. N’hi ha per triar i remenar. Tanmateix, el seu encant sorgeix de l’aparellament d’uns amb els altres i els altres. Penso en amics aparentment antagònics com són ara Gabriel Alomar i mestre Pep es Bollo: el polític i escriptor amb el sabater que havia crescut entre les entitats obreres de la República i que presumia d’haver estat amic de Llorenç Bisbal, un altre sabater i socialista que va ésser batlle de Palma. O amb Rubén Darío i la sogra del dramaturg Antoni Frau, que li feia de majordoma. Sento ara mateix no recordar-ne el nom, tan popular i festosa com va ésser! Conten que era una dona riolera, capaç de veure el sol en dia ennuvolat. El Terreno és una vitrina amb un cens de luxe. Llorenç Villalonga va servir-se’n a través de cròniques de societat, aparentment innòcues, per a teixir una elegia a la bellesa, avançant-se a alguns trets viscontinians. A les pàgines de Brisas –la revista que va dirigir abans de la guerra civil− treuen el cap Bernanos i Nadine Lang, els Sureda –Sureda Bimet i els Sureda Muntaner− el doctor Brazis i el general mig cec que tenia una amant. Gent, en definitiva, socialment guapa, adient per a mostrar a l’aparador. Tanmateix no m’atreu més enllà de l’anècdota. El fet que Errol Flynn s’emborratxés diàriament de Dry Martini a la barra del Joe’s és quelcom ben insubstancial. Hi ha persones que han deixat una petjada més pregona. Miquel Vich és una d’elles. Com ho va ésser el metge Antoni Albertí. O Santiago Rusiñol i tants d’altres que es relacionaren amb el veïnat i feien seu un indret privilegiat.
Miquel Vich va néixer el 28 de juliol de 1938 en el si d’una família que tothom donava per fet que era en El Terreno abans que els pins de Bellver. No va ésser així. Els Vich procedien de Campanet, encara que amb tota probabilitat feren part de la primera població consolidada, la que s’hi establí entre la darrera dècada del segle XIX i la primera del XX. El pare de Miquel Vich, de nom Jordi, era nebot d’un personatge força notori a la barriada, conegut amb l’àlies del Capellà sec, a causa de la seva primesa exagerada. El Capellà sec, de nom Bartomeu Vich, era natural de Campanet i el seu deure pastoral el va fer recalar en El Terreno. Tenia una botiga de queviures que era, alhora, cafetó. El gestionava una germana. Però ell hi passava les tardes, atenent els clients escassos que hi entraven o fent part de les tertúlies habituals. Lluís Fàbregues, a Estampas de El Terreno, en fa una descripció acuradíssima, del Capellà sec, que evoca algunes imatges de mons ignots descrits per García Márquez. Escriu Fàbregues: “Don Bartomeu solía permanecer todas las tardes, detrás del mostrador. Vestía un traje de llista de Can Ribes, sin chaqueta. Sólo chaleco que encerraba una camisa de Vichy. Eso sí, extremadamente limpia, lo mismo que su chaleco y pantalón. A guisa de corbata, un pañuelo de seda de color verdoso. Así lo mismo en verano que en invierno”.
Miquel Vich tenia una retirança al Capellà sec. En el perfil dels llavis, potser. En la mirada, segur. La mirada de Miquel Vich era clara, però hi havia un punt de llunyania que reflectia la seva capacitat per abstreure’s de l’entorn. Dels seus pensaments més personals no acostumava fer-ne cinc cèntims a ningú. Qualsevol aproximació biogràfica, per tant, ha d’ésser imperfecta. Era de caràcter hermètic. Tanmateix, feia la sensació que en el pou de les seves soledats pregones passava un doll de vida. Miquel Vich va ésser un solitari empedreït perquè trobava en el monòleg la resposta més satisfactòria a les qüestions que l’interessaven o l’inquietaven. Altrament va ésser una de les persones més decents i solidàries que he tingut oportunitat de tractar. Desconeixia l’enveja, l’odi. Els diners no l’interessaven més que per a atendre les despeses diàries. D’infant va decidir que de gran voldria ésser pintor. El seu pare hi estava d’acord. Li cercaria un professor, una acadèmia. Però ell, sobtadament, va canviar de parer. I dubto que les seves persones més properes –Joana, la seva dona, el seu fill Jordi o Catalina− en sàpiguen el motiu. Va fer-se fuster i la fusta, en les seves mans, s’embellia. Sobretot quan acceptava encàrrecs de petit format dels veïns de la barriada. Una cadira, una barrera, un passamans. De la cosa més nímia en feia un objecte amb ànima. Després cobrava o no cobrava. Perquè Miquel Vich no sempre volia cobrar. I si el client o amic es refermava en la voluntat de pagar corria el risc d’ofendre’l. Actuava així per modèstia, per amistat. I també quan s’havia sentit realitzat amb la feina feta. Gaudia de l’absurd, de les mil lectures que tenien les andròmines. En el jardí tinc, feta seva, una escala de tres pams per a tortugues. Quan venia a casa, i solia venir sovint, les contemplava pujar i baixar, les tortugues, amb una satisfacció indissimulable. Era sensible. D’una sensibilitat trencadissa, exponent d’un amor propi exagerat. I feia gala d’una ironia punyent i amable alhora. Quan en els primers anys de la reinstauració democràtica la participació ciutadana es va fer present en les festes populars, va encendre un fogueró −els dissabtes de Sant Sebastià, patró de Palma− en el torrent del Mal Pas, enfront de casa seva, amb ninots que de manera satírica feien al·lusió a l’actualitat política. Aquells ninots suscitaren l’admiració del veïnatge. Eren una mostra del seu món oníric, de les coses que pensava i que feien part del seu jo més íntim.
Miquel Vich va morir el dia 2 de novembre de 2013. Solia passejar pels carrers de El Terreno que tan bé coneixia. Tanmateix observava amb la minuciositat d’un rellotger que ha rebut l’encàrrec de registrar el pas del temps. La pedra, les fesomies. Va deixar un buit que encara és físicament palpable. Ho expresso amb versos del poeta gandià Carles Miret: Paisatges sense presències/. La resposta a la pregunta és un parany.
Font:
Text: Llorenç Capellà
Imatge: Colecció particular de Jordi Vich
Tex de Llorenç Capellà, llegit com a pregó de les Festes d' El Terreno de Setembre de 2015 en homenatge, promogut per l'Associació de Veïnats "BELLVER" de El Terreno, a Miquel Vich.