Warning: include(../comentari.php): failed to open stream: No such file or directory in /home/evk/webapps/elterreno/documents/xibiu.php on line 5

Warning: include(../comentari.php): failed to open stream: No such file or directory in /home/evk/webapps/elterreno/documents/xibiu.php on line 5

Warning: include(): Failed opening '../comentari.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/share/pear56') in /home/evk/webapps/elterreno/documents/xibiu.php on line 5
El club Xibiu

Pregó de les festes de 2018 en commemnoració del 40 aniversari de les festes organitzades pel club Xibiu llegit per Joan Covas Vich


Lectura del pregó



Programa de les festes del 1978












PREGÓ FESTES EL TERRENO 2018
Bon vespre a totes i tots, benvinguts a les Festes del Terreno 2018, enguany tinc l'honor de xerrar en nom de moltes de les persones aquí presents com a representant del Club Xibiu.
El Club Xibiu va ser el organitzador de les festes de el barri, (en aquells temps lis dèiem patronals) l'any 1978.
Les primeres festes que celebrarem en democràcia.
En primer lloc, agrair a l'Associació de Veïnats que reti aquest homenatge al Club Xibiu en motiu que enguany es compleixen 40 anys d'aquelles primeres festes.
També agrair especialment a en Miquel Mut, ja que va ser ell el que va pensar en mi per fer el Pregó, gràcies Miquel.
I quan ho va fer, a mí, el que se me va venir al cap va ser un al·lotet de 10 anys, que venia acompanyant a les seves germanes, membres actives del Club Xibiu, a participar en tot lo que elles li deixessin.
Vull agrair a tots els membres que formàrem part del Club Xibiu, alguns del quals sou aquí aquesta nit.
La mitjana d'edat era de 16 a 19 anys. Vist ara en perspectiva, no sé si érem uns valents, uns temeraris o uns inconscients. Perquè aquelles primeres festes sortissin bé i no tinguéssim cap entrebanc gros, teníem al darrera una sèrie de persones, molts majors que nosaltres i que ara ja no hi son, que ens empenyien i ens animaven a fer-ho, o directament mos deien 'vos fotreu de banyes!!'
Cregueren en nosaltres i ens deixaren fer..., persones com en:
Lluís Santiago, una persona molt compromesa en el Moviment Sidical, membre actiu de UGT, que en el barri el coneixien com “EL GALLEGO”, i que apart de animar-nos en la organització de les Festes, també formà part activa de la Gestora, que va promoure la creació de la Associació de Veïnats, en Leandro de les fotos, en Manolo, es carnisser de “la carne de ávila”, en Miquel Vich, o en Miquel Salort, de malnom “Bomper”, el policia del nostre barri.
Bomper era una sèrie de televisió americana en la que sortia un policia de Nova York, gras i corpulent.
El malnom li venia d'aquí. Tot el barri le deia Bomper. Grans i petits. Però es que realment se semblava a aquell personatge de la sèrie.
He volgut parlar especialment den Miquel Salort, en “Bomper”, perquè va ser ell que un dia se va presentar a nes club i mos va dir:
Fa molts d'anys que en aquest barri no hi ha festes.
Hauriem d'organitzar-les. no ho trobeu?.
Al dia següent posàrem fil a l'agulla, i així varem continuar fins 82.
Voldria fer una mica de memòria per situar l’organització de les festes dins els moments històrics que ens va tocar viure al barri, a la ciutat, i al país.
Eren moments de recuperar espais públics, de recuperar el carrer - recordar que en aquell temps estava prohibida qualsevol manifestació publica de més de 20 persones.
Es volia guanyar el carrer, ja fos per reivindicar drets polítics, socials, i culturals per el poble.
Guanyar el carrer on el protagonisme fos la democràcia i la llibertat.
I així com ens arromangarem per vertebrar la participació del nostre barri, organitzant les festes, també teníem temps per escoltar i ballar, “Vivir así es morir de amor” de Camilo Sesto o “Sólo pienso en tí” de Victor Manuel o muntar una festa 'Grease' als locals del Xibiu.
Energia i creativitat no ens faltava, en un temps on entrava la televisió en color a les nostres cases, les oficines funcionaven amb màquines d'escriure i ningú somiava que qualque dia existiria la telefonia mòbil.
La percepció de l'ús del temps era un altra, no sabíem el que érem les presses i podíem estar fins a les 3 de la matinada preparant les festes i anar a treballar al dia següent.
AI , CAVALLET QUAN ERES JOVE!!!
Mentre, el club xibiu vivia dins la seva bimbolla del barri del Terreno.
Perquè El Terreno es un barri que t'atrapa, que te fa seu.
El Xibiu el formaven joves de tota la ciutat que, fossin d’on fossin, se sentien “terreneros”.
Així és el nostre barri, un barri, d'acollida, obert i franc. Un barri amb màgia.
En aquells anys, el Terreno presentava una estampa ben diferent.
La plaça Gomila i el carrer Joan Miró eren el centre neuràlgic del barri.
A Gomila hi havia el bar Joe’s, considerada, en aquell moment, la millor cocteleria de la ciutat, Freqüentada per l’elit social i periodística, alguns snobs, alguns botifarres, qualque turista despistat i alguns veïnats viatjats.
Al seu davant, al carreró, hi havia el bar Chotis, Freqüentat pel jovent de tota la ciutat, No tenia bona fama respecte del compliment de les lleis de salut publica, però posava música progressiva (que es deia en aquell temps); Era l’avantguarda de la música anglòfona a la ciutat.
El bar Chotis estava en el carreró de devora la mundialment coneguda discoteca Titos, Autèntica estrella de les nits palmesanes (de la gent famosa).
I, a l’altra costat de Joan Miró, el bar Torres. La referència del barri, inpertèrrit a les mogudes alienes, Era el bar del barri ben enmig de la internacional plaça Gomila.
Recordar bars com el Dylan, la Polilla o el Garito, Referents de la nit Terrenera.
Dins les moltes coses que feien del Terreno un barri diferent, hi ha havia la Sala Regina, una sala de cinema que fruit de la seva vocació internacional, entre setmana, feia pel·lícules en anglès, I era el lloc d’encontre de la comunitat anglesa resident a Mallorca.
Però quan la plaça Gomila tancava, la resta del barri es començava a despertar i els carrers eren pels veïns.
Obria el forn del Terreno (que ara viu els seus darrers dies), obria can cabrer i els carrers s’omplien de nins per anar al “Màximo Alomar”, a la Immaculada o a Sant Lluis, les 3 escoles del Terreno.
I llavors era un barri normal i corrent un barri amb unes xarxes socials REALS i no VIRTUALS, amb una comunitat forta i viva. Deia que: mentre el xibiu vivia a la seva bimbolla, la resta de la ciutat, els seus barris també s'organitzaven.
El barri del Terreno era una peça més dins tot el moviment que es produïa a la ciutat.
Així, barris com La Calatrava o S'Indioteria també muntaven les seves pròpies festes.
Alhora, també es començaven a organitzar els partits polítics, legalitzats l'any anterior, i començava a néixer a Mallorca la preocupació entre la societat pel medi ambient.
"Salvem sa dragonera" va ser la gran lluita d'aquells anys per evitar la seva urbanització.
Les coses es poden canviar, Avui Sa Dragonera es un parc natural, públic i obert a tothom, amb sargantanes i falcons marins enlloc de “ciment”. 
Com deia, la lluita va valer la pena.
De tota aquella efervescència hi participava el Club Xibiu de forma activa, implicats amb els canvis a l'illa, a la ciutat i, sobretot al barri.
Les festes populars sempre son sinònim de llibertat i d’alegria i en aquells anys amb mes raó, Significaren un cant a l’Esperanza en els canvis que s’anaven produint al nostre entorn i a les nostres vides.
Ens sentíem, vist en perspectiva, protagonistes d'aquell moment, tot i que igual no n’eren molt conscients.
Però què era el xibiu?
Jo diria que bàsicament el club era un lloc de trobada d’al·lotes i al·lots del Terreno i d’altres barris de Palma, com abans he dit, per a pesar-lo be, amb un ambient sà on els valors de llibertat, solidaritat, democràcia, treball i tolerància hi eren presents i s’experimentaven.
Fruit d’aquelles inquietuds i ganes d’expressar-se va sorgir del xibiu el grup de musica “Generación” que va animar ses nostres berbenes, així com les d’altres barriades i pobles.
Recordar a Miquel Gaya i en Balta, integrants del grup i que ja no són amb nosaltres, però sí en els nostres records. Paral·lelament es va crear un equip de Basket, que se va arribar a federar i competir seriosament a la categoria junior. Hem de reconèixer que tot i que érem un equip de brega i ben batallador, aquests aspectes no es reflectiren en la classificació final de la temporada 78/79 i hem de reconèixer que sols assolirem un discret lloc.
Al equip del “Jadyc” tampoc aconseguirem guanyar-li cap de les vegades que ens enfrontarem a ells en els partits de les festes…. algun de l’equip sosté encara que els varem deixàvem guanyar…
LA DEFINICIÓ DE XIBIU ÉS: antre, cau, lloc petit i brut.
Vàrem triar aquest nom per votació, com totes les coses que feiem.
Ens identificàvem amb aquell nom. el Xibiu va condicionar la vida futura de molts de nosaltres.
Ens va despertar inquietuds, ens va mostrar molts de camins que podíem prendre.
Ens va ensenyar valors per conviure i veure la vida de forma col·lectiva i solidària.
Però sobretot, en molts de casos, ens va regalar unes amistats que avui encara perduren.
Per a mi, el millor llegat del Xibiu.
Les festes del 78 varen ser les primeres d’un cicle que durà 4 anys, fins el 82. En un moment que en el país, a l’illa, al barri, estava tot per fer, el Club Xibiu va assumir el compromís de les festes i el va mantenir tots aquells anys.
Després de les primeres festes, vàrem veure que el barri necessitava una veu pròpia, que no podia ser la del Xibiu. Una veu pròpia que vetllàs pels interessos de tots i així, en el programa de festes de 1979 es demanava participació per crear una Associació de Veïnats a partir d’una gestora.
En els següents anys es pot veure l’evolució d’aquelles festes que des d’unes festes incipients, però no magres, varen anar agafant consistència i solidesa en els anys següents.
Ens esforçàvem any rere any en millorar el programa de les festes, per poder arribar a totes les capes del barri, per fer coses innovadores i participades.
Participades, D’aquest concepte si que podem bravejar una mica.
Al procés d’organització de les festes hi participava tot el club Xibiu.
Pot sonar un tòpic però, ni que sigui per fer una mica d’enveja a la comissió de festes actual, el dia que posàvem en marxa les festes, amb la penjada de papererines, eren més de 30 persones les que ens posaven en marxa.
De s’Aigo Dolça fins a “la farmàcia”, tot Robert Graves i les seves travessies quedaven ben atapides de paperines de colors; també tot el pati de l’escola.
Les escales per penjar les paperines, ens les cedia “altruistament” la companyia telefònica, gràcies a l’habilitat d’un membre del club que sabia obrir el pany que les lligava als pals del carrer, No era exactament un robatori perquè el matí següent els treballadors les trobaven lligades al seu lloc, No volíem problemes perquè a la propera nit les tornàvem a necessitar….
Intentàvem suplir la manca de recursos amb enginy i “recursos externs”
Fent memòria també hem de reconèixer una part fàcil, a la nostra il·lusió i ganes de canviar el món, s’ha de dir que algunes coses eren més senzilles, més fàcils perquè veníem d’un desert on no hi havia res.
Tot estava per fer, tot s’havia d’inventar: com ens organitzàvem, com ens relacionàvem amb el barri, amb la ciutat.
Cada passa que donàvem era la primera passa.
Fruit d’aquelles ganes i il·lusió tots els comerços i llocs on anàvem a demanar patrocinis, per tot ens escoltaven i tothom ens oferia els seus recursos, materials o econòmics.
A vegades ens trobàvem amb qualque “pongo” que després queia en mans de la primera víctima de la primera entrega de premis… Tot estava envoltat d’un ambient naïf i net.
Com a anècdota de l’evolució dels temps i, també, de les festes, vos diré que el preu de la entrada a les berbenes va passar de les 100 pts. l’any 79 a les 300 pts. el 82.
La primera actuació a la berbena del grup de musica “Generación” del any 78 es va pagar amb un dinar als 4 components.
Recorda’m amb nostàlgia i agraïment als col·laboradors / patrocinadors, sense el quals no hagués estat possible l’organització de les festes d’aquells anys.
Varen ser molts i molt fidels al llarg dels anys, no els podem anomenar ha tots, Però si de cas, retre un petit homenatge a aquells comerços emblemàtics que encara resisteixen:
Meriendas Bestard, Garaje Pelayo i les perruqueries Bover i Picornell.
Són les nostres petites aldees gales que resisteixen a les totpoderoses franquícies internacionals.
Per acabar,
El nostre barri, el Terreno, sempre, històricament, ha estat un barri amb característiques molt peculiars.
Un barri Obert. Obert al món, Obert a totes les cultures; acostumat a conviure en llibertat, on tothom era respectat i tolerat independentment del seu credo, religió o orientació sexual. Un barri d’artistes, bohemis i treballadors.
Desde els inicis de la industria turística, els nous visitants s’enamoraren del nostre barri i els veïns aprengueren a conviure amb ells, per interès comercial i per desitjos i passions de nits de bauxa inoblidables.
Bars de barri convivien amb cocteleries famoses, visitades per famosos, amb restaurants per turistes i parroquians, i discoteques compartides per tots.
Aquest fet és el que justifica els aires de llibertat del barri, especialment en temps que varen ser foscos i en blanc i negre. El Terreno ha estat un lloc de trobada lluminós,  per a un turisme que en els seus principis era amable i respectuós, per a una avantguarda social i cultural de la ciutat, i pels seus veïnats.
Això ens ha fet ser sempre un barri acollidor i modern.
Aquests elements han configurat una comunitat, que fins i tot en els pitjors moments, manté els valors de la tolerància i la convivència.
Però les coses han canviat molt des de fa 40 anys. I convé també parlar del present i, sobretot, del futur.
En aquest temps que corren, La nostra ciutat, Palma, pateix les problemàtiques creixents a les que mos enfrentam cada dia tots el ciutadans.
Però el problemes de Palma, són els mateixos problemes que tenen totes les grans ciutats del món.
Problemes com: La gestió de la mobilitat, el consum de recursos naturals (residus, aigua) i de territori, la manca de recursos públics, mes renous, que fan cada vegada mes difícil la convivència pacifica dels veïnats.
A Palma i a mes hi ha una problemàtica específica diferencial: l’arribada del lloguer turístic.
Que ha generat una percepció de massificació i un augment desmesurat dels preus de l’habitatge (altra cop!!! Perquè això no es el primer cop que ens passa).
Aquest problema de tota la ciutat, afecta de forma MOLT MÉS AGUDA a alguns barris, el Terreno és un d’ells i consider és el problema cabdal que ha d’afrontar en el futur el nostre barri.
Així, permeteu-me que des d’aquesta posició privilegiada de pregoner faci una crida a l'Ajuntament, i a les Autoritats en general, els hi vull demanar ja que venen molt per aquí darrerament a fer-se fotos.
ALERTA! hem estat molt d'anys en que les autoritats municipals ni ens venien a veure, ni a fer fotos ni lis veiem el pèl!!
Idò, a aquestes autoritats que venen per aquí, vull demanar-lis que escoltin les veus de queixa dels veïnats del Terreno, cansats de denunciar aquestes situacions, Sense que de moment es posi remei.
Com he dit però, EL PROBLEMA CABDAL, si volem que el barri sobrevisqui i no passi a ser una urbanització residencial per a turistes, és el DE L’HABITATGE.
Com ja ens va passar els anys ’80, molts no poguérem quedar en el Terreno, el barri dels nostres pares, per la dificultat dels preus de la vivenda.
Per tant, vull demanar a l’administració que prengui mesures perquè els nins i joves d’ara no hagin de partir del barri, perquè no puguin accedir a un habitatge.
Perquè ‘el mercat’ els expulsarà per convertir el barri en un barri sols d’habitatges vacacionals. Seguirà sent guapo, sempre ho serà. Però serà un barri de decorat, fals, sense ànima ni esperit. Volem un barri de veres i no un barri d’instagram.
L’Ajuntament té competències urbanístiques per elaborar plans que garanteixin l’accés a l’habitatge, tant en polítiques de lloguer com en polítiques d’adquisició.
Si en Ramón Aguiló, els anys ’80, va poder rehabilitar el barri del jonquet i mantenir-hi els seus veïns, ben segur el nostre Ajuntament hauria de ser capaç de treballar en aquesta direcció.
També la Conselleria d’habitatge té competències i recursos perquè els veïns no quedin desplaçats per l’habitatge vacacional o si no, el nostre barri en 10 anys serà un “El Terreno – ressort tot inclòs”, sols per turistes amb doblers
Així, senyores i senyors polítics, fil a l’agulla per garantir el futur i la vida del Barri de el Terreno.
I a l’associació, que estigui vigilants, que doneu matadura a les autoritats perquè recullin aquestes propostes.
I si hem de sortir al carrer a reclamar-ho, compteu amb mi.
Però avui no estam aquí sols per reivindicar.
També, estam aquí per celebrar amb gust i amb orgull que Club Xibiu organitzà les primeres festes democràtiques d’aquest barri.
El plaer i l’orgull de pertànyer a un barri petit i alhora immens; proper, modern i tolerant, però sobretot, perquè és el nostre barri, Perquè ens l’estimem. 
Perquè un No és d'allà on ha nascut, un és d'allà on se sent, i aquí,en el Terreno és on vàrem començar tots nosaltres aquesta aventura ara fa 40 anys.
Moltes Gràcies i Bones Festes!!!
VISTA EL XIBIU !!!
VISCA EL TERRENO!!

Podeu veure més imatges d'aquesta festa en aquest enllaç