En aquestes línies es relata la breu però –alhora– intensa història de la barriada d’El Terreno, de mode general i endinsant-se especialment en la de la parròquia. Les imatges que s’ofereixen dins aquest àlbum son retalls de bolletins de la parròquia i del programa “Mosaic” del Bisbat de Mallorca, emès durant el Setembre del 2010 al canal autonòmic “IB3” i que s’edità durant el mes de Maig del mateix any.
El topònim ‘El Terreno’ sorgeix al segle XVIII i era conegut com a aquelles quarterades situades entre la cala de Ca’n Barberà i el torrent de s’Aigua Dolça on el nucli fundacional s’estableix als terrenys on Mons. Antoni, Cardenal Despuig i Dameto hi tenia una finca anomenada S’Hort de El Terreno que ja apareix dibuixada al seu mapa fet per Muntaner l'any 1784. Una altra referència és que aquesta finca es trobava ubicada dins el Terreno de la Reial Casa i Patrimoni, títol que heretaven les propietats que sorgien a les faldes del Castell de Bellver. Dita finca era alternada per Despuig amb la de Raixa.
El Terreno es situa als afores de la bella Ciutat de Mallorca, passant per l’antiga Carretera d’Andratx (actual carrer Joan Miró), on l’orografia permetia la visió de les seves cases de planta baixa o de poca alçada i sovint ajardinades. La manca d’organització municipal permeté la destrucció d’algunes d’aquestes cases per a construir-hi blocs de pisos trencant l’equilibri original. Els primers edificis a destacar foren l’edifici dels Set pisos i l’Hotel Mediterraneo. Traumàtica fou també la construcció del Passeig Marítim, quedant alterada la cala de Ca’n Barberà on desemboca el Torrent del Mal Pas.
Fou en altres temps la falda de Bellver un bosc ple de bondat, propietat dels reis d’Espanya que coronat pel majestuós castell del mateix nom, arribava fins a la vora de la mar. Més tard es va formar la zona que s’anomenà “El Terreno” i que va pertànyer al darrer purpurat que ha donat Mallorca: Mons. Antoni, Cardenal Despuig i Dameto; passant després a la família Rubert i que actualment és la Fundació Natzaret.
Just devora de Natzaret, es trobava la finca Son Catl.laret. Provenia d’un dels posseïdors que es deia Pere Abrí i Dezcallar; es troba separada per una paret mitjancera que avui pertany a la família Moragues, per haver-la regalada el Rei a D. Cristòfol Vilella, pintor per a edificar una casa anomenada Son Vilella. Seguint la vorera de la mar, trobem el Llatzaret (avui Parc de la Quarentena) fundat l'any 1656 tal com diu la pedra: “Sient Virrei D. Llorenç Ram de Montoro, Martínez de Marcilla, Conte de Montoro; i jurats, D. Domènec Sureda, Pere Joan Font, Joan Antoni Nadal, Josef Amer, Joan Moyà i Miquel Capó, es començà aquest llatzaret: 1656”.
Ja durant el 1821 varis veïns pobres de Palma ocuparen la falda de Bellver, aixecant casetes després de la ‘febre groga’. L’excel·lent situació de llavors va permetre que les famílies s’assentassin definitivament dins el petit poblet. Es constitueix com a una zona d’estiueig de la burgesia palmesana a finals del s. XIX i principis del s. XX. Poc a poc aparegueren els serveis de les primeres necessitats: la farmàcia, botigues de comestibles, el forn, la barberia i –com no!–, la bella església de Nostra Senyora de la Salut!
Fins a vint-i-quatre edificis catalogats –alguns en més bon estat que els altres– recorden un passat modernista en el que convivien les elits intel·lectuals de tot el món. Una anècdota és la de l’escriptor de postguerra Llorenç Villalonga qui escriví a alguna de les seves obres una breu referència de la barriada: “Es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i de gents estranyes que se’n van a l’hivern i que viuen d’esquena a la religió”. A més l’Arxiduc Lluís Salvador digué: “Amb les seves casetes pintades de blanc, groc i blau, sembla una petita ciutat!”. A Palma els rics estiuejaven a El Terreno, els no tan rics al Molinar.
Durant el 1850 es dona permís a D. Pere Bonafé per a construir-hi trenta-quatre casetes.
L’Any 1856 D. Josep Villalonga i Jordà decidí comprar al reial patrimoni una petita quarterada de terreny que s’estenia des de Son Armadans fins a la Bonanova i el torrent del Mal Pas, amb una petita reunió de cases popularment anomenades El Polvorí.Sol·licità al Patrimoni de la Corona, la falda rasa de Bellver amb la finalitat de dedicar-la a establiment; estava llavors, la falda assolada per la tala dels veïns d’aquells contorns de mode que es posava de manifest la poca cura que d’ella tenien els governadors del castell. Un mitjà dels que llavors petits pins, creixessin i arribessin a formar un frondós bosc circumcidat d’un mur que obligà a construir-ho als compradors de terres patrimonials. S’obligà a Villalonga a construir l’entrada del bosc de sòcol de pedra freda, l’entrada de cadirat llaurat i un escut d’armes de pedra de Santanyí.
El 14 de Setembre Isabel II concedí el que sol·licitava Villalonga i s’assenyalà pel 3 d’Octubre als perits D. Enric Xandaró i a D. Pere d’Alcàntara Penya per a que aixequessin els plànols i imposessin les pertinents condicions. Presentaren llavors les dimensions: una paret de dos metres d’altura i 5 decímetres de gruixada que s’hauria de construir de maçoneria imposant altres mes condicions.
Es traçà el plànol –desaparegut– limitat entre la Carretera d’Andratx (C/ Joan Miró) fins al clavegueram de la Quarentena i les terres dels successors de D. Sebastià Canyelles i Carbonell i amb el predi de D. Joan Rubert; per l’altre part el pinar i per l’altre amb el torrent del Mal Pas, la Bonanova i Son Armadans.
La superfície de la part comprada ascendí als cent setanta nou mil quatre-cents vint-i-dos amb vuitanta (179.422,80) metres dels que set mil set-cents noranta-quatre amb seixanta quatre (7.794,64) metres sense valor ja que pertanyien al torrent i a les vies públiques. Fou comptat en sis mil cent (6.100) reials, trenta-vuit cèntims d’entrada i tres-cents cinquanta-vuit (358) reials i cinc cèntims de cens anual, rebaixant-se aquestes quantitats el cost de la paret resultant pagar només tres-cents quaranta-cinc (345) reials amb cinquanta-cinc (55) cèntims de cens anual.
Ja es posà nomenclatura als carrers el 1858 i ja semblava una petita població d’esbarjo. Molts carrers del nucli recorden edificis aixecats a les vores amb el nom dels carrers de les primeres famílies –Polvorí, Patrimoni, Quarentena, Bellver, Catl·laret, Rubert, Bòria, Gomila, Josep Villalonga, Església, Salut... –.
Text: Francesc d'Assís Mestre Cárceles
Imatges: Pintures de Antoni Ribas i Antonio López