Warning: include(../comentari.php): failed to open stream: No such file or directory in /home/evk/webapps/elterreno/cases/lacy.php on line 5

Warning: include(../comentari.php): failed to open stream: No such file or directory in /home/evk/webapps/elterreno/cases/lacy.php on line 5

Warning: include(): Failed opening '../comentari.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/share/pear56') in /home/evk/webapps/elterreno/cases/lacy.php on line 5
El carrer de Lacy

El carrer de Lacy

El carrer Lacy en en plànol de Palma (escala 1:8000) de Benet Pons i Fàbregues (1900-1920)

'

El carrer dedicat al general Lacy és un del més petitons de la nostra barriada, però la seva curta carrera conté, a la dreta si pujam, un dels primers habitatges que es van edificar com a conseqüència de la urbanització d'en Villalonga: és Ca l'Indiano que va pertànyer a la família Coll de San Simón i actualment a la baronesa Thyssen. A la esquerra, ocupant el solar que va ésser de l'escola Sant Lluis Gonzaga, un pàrquing i el Casal del Barri. I res més. Per no tenir, no té ni placa.

I la veritat és que difícilment podríem mantenir la condició de terrenero del general Lacy. Gairebé va compartir el nostre espai, quan ni tan sols aquest espai estava urbanitzat, unes poques hores. Va ser al Castell de Bellver on va estar empressonat des del 3 de juliol del 1817 fins al dia del seu afusellament la matinada del dia 5 del mateix mes.

Aquesta breu estància a El Terreno no ha de llevar-li cap mereixement perquè el carrer dugui el seu nom ja que la darrera llum que van veure els seus ulls va ésser la de l'albada d'un dia de juliol en el nostre castell i es va distingir en la defensa de la llibertat des del seu tarannà masó i lliberal, la qual cosa li costà la vida.

Luis de Lacy y Gautier havia nascut a San Roque (Càdis) el 11 de gener de l'any 1772. El seu pare, també militar espanyol però d'orígen irlandés, era el comandant d'un batalló que estava destinat al bloqueig de Gibraltar. Aquesta circumstància determinà l'orígen andalús del nostre general. La seva mare era d'una família d'ascendència francesa però també al servei del rei d'Espanya

Font: Gravat que representa al tinent general Luis de Lacy, realitzat el segle XIX, d'autor desconegut. Domini públic en Wikimèdia Commons

Als 13 anys es va allistar, per innegable influència familiar, al regiment de la guàrdia valona on ja servien dos oncles seus per part de mare. Amb ells va anar a Puerto Rico on va participar a diverses accions militars, distingint-se per la seva valentia que li va reportar el grau d'oficial amb tan sols catorze anys.

De nou a Espanya i amb grau de capità del regiment Ultonia, va participar en les lluites contra els republicans francesos en els Pirineus Occidentals en l'anomenada Gran Guerra entre el regne d'Espanya i la recentment creada República francesa fins la signatura de la pau de Basilea.

Va participar en diverses accions en aquesta guerra com la presa de les trinxeres i bateria francesa en la Cruz del Ramo. Va obtenir un escut en la retirada d'Irún i es va mantenir en les avançades de Saratsa fins que es va signar la pau.

Segons la Viquipèdia, aquesta guerra, encara que s'havia iniciat de forma favorable per als interessos espanyols, havia suposat un dur revés per a les armes espanyoles i la invasió del territori espanyol per Catalunya, País Basc i Navarra (arribant fins i tot a ocupar Miranda de Ebro).

Caída del Valle del Baztan, el 27 de julio de 1794, en manos de las tropas de la Convención.
Font: Euskonews

Vista la desfavorable evolució del conflicte, Manuel Godoy havia firmat ja un tractat previ el juny de 1795. En aquest acord preliminar, el govern espanyol proposava el reconeixement de la República francesa a canvi de mantenir els límits territorials espanyols, ja que França volia annexionar-se Guipúscoa, ocupada per les seves tropes. A més, Espanya pretenia també el restabliment del culte catòlic a França, l'alliberament dels fills de Lluís XVI, així com l'establiment d'una aliança contra Anglaterra (Espanya estava ressentida amb el seu, fins al moment, aliat a causa de certs enfrontaments al Carib). La versió definitiva del tractat es va firmar en el 22 de juliol.

Al tractat s'establia que França tornava els territoris ocupats a Espanya. A canvi, Espanya cedia a França la part espanyola de l'illa de Santo Domingo, en la que els francesos ja controlaven la part occidental de l'illa, Haití, des de la firma del Tractat de Ryswick el 1697 i es normalitzaven les relacions comercials entre ambdós països.

Les clàusules secretes del tractat disposaven que Espanya no perseguiria als afrancesats i l'alliberament de la filla del rei Lluís XVI. Es va postergar per a més tard un nou tractat, el que seria denominat Tractat de San Ildelfons, en el que es formalitzaria una aliança contra Anglaterra.

Carles IV va concedir a Godoy el títol de Príncep de la Pau per la seva intervenció en el tractat.

Font: Bombardeig dels vaixells britànics contra les fortaleses de Tenerife. Pintura d'Esteban Arriaga

En guerra Espanya amb Anglaterra des de 1796, (i això que havien declarat a Godoy príncep de la pau) la seva unitat és enviada a les Canàries el 31 de desembre de 1798 (a Santa Cruz de Tenerife) com a reforç davant els atacs anglesos. En els quatre anys que va estar a l'arxipèlag va fer gala d'un caràcter passional, desmesurat, irrespectuós i violent. A causa de la manifestació ostentosa d'un amor indegut -probablement per desitjar una dona casada o per aconseguir els favors d'una aristòcrata canària, amant del seu superior -, es va passar un any desterrat a l'illa de Hierro.

Aquest desterrament no va apaivagar el seu ànim sinó que augmenta la seva crispació contra els seus caps als que va dirigir cartes insultants. Per aquest motiu va ser enviat a Cadis per ser processat en Consell de Guerra. L'1 de juliol de 1802 el consell de guerra, tenint en compte el seu full de serveis, només el va condemnar a un any de presó. El veredicte concloïa que si després d'aquest temps s'havia curat de la seva demència, podria reintegrar-se al exèrcit. Va ser reclòs en el fort de la Concepció de Cadis. Va sortir l'estiu següent sense manifestar cap símptoma de penediment i no es va poder reintegrar al exèrcit de Carles IV

Entrada de Napoleó en Berlín el 27 d'octubre de 1806.
Font: W. H. Ireland: The Life of Napoleon Bonaparte. London, John Cumberland, 1828.

Així doncs, va decidir allistar-se en el sisè regiment d'infanteria en línia de l'exèrcit francès en el qual, vint-dies després, es va convertir en el capità de la legió irlandesa que s'estava organitzant a la ciutat de Morlaix, al costat de les localitats de Quimper i Pleyben. En aquest triangle geogràfic de la Bretanya va ser on Emilia Duguermeur va veure com es despertava la seva passió pel ben plantat capità Luis Lacy, del qual va quedar embarassada, però el capità va haver de partir amb el seu regiment a les campanyes d'Alemanya.

Durant algunes setmanes, Emilia segueix al capità, però en el seu estat es feia molt dur mantenir el ritme de marxa de l'exèrcit i decideix quedar-se a Walcheren, en l'actual Holanda, on dóna a llum prematurament un nen que a causa d'aquest part seria sempre un nen feble i un jove malaltís. Amb el nen torna a casa on espera que li perdonin aquesta fugida amorosa. Al cap d'uns mesos, la legió irlandesa va tornar a Quimper, amb el seu capità, Luis Roberto Lacy i Gautier.

Els regiments estrangers del Gran Exèrcit de Marbot. Al centre, amb uniformes verds, oficial i soldat de la Legió Irlandesa.
Font: Mémoires du Général Baron de Marbot

Emília va tornar a veure de nou al capità i a finals de 1806 va decidir casar-se amb el militar tenint en contra l'opinió de tota la seva família. Nou mesos després, Emília anava de part per segona vegada. La comoditat de la casa encara no va ser suficient i la filla que nasqué va morir als vint dies de néixer. A les poques setmanes Lacy va conèixer el seu ascens a cap de batalló, i el seu nou objectiu amb la legió irlandesa va ser la campanya d'Espanya. Luis va sol·licitar canviar aquesta destinació, però tots els intents van caure en sac foradat, i en 1808 va partir cap a Espanya, tornant a deixar a la seva esposa i la filla acabada de néixer.

En més de tres anys, Emília únicament va tenir notícies del seu marit pel conducte de l'exèrcit francès que li va comunicar la seva deserció l'estiu del 1808. Possiblement, per a ella, va haver de ser una difícil situació en una ciutat provinciana en què tots es coneixien i quan el règim napoleònic volia controlar la laxitud que s'havia produït durant l'època revolucionària. El nou règim va propiciar un enfortiment de la moral catòlica, anul·lant, entre d'altres, la legislació revolucionària que equiparava els drets dels fills naturals amb els legítims i no hem d'oblidar que el seu fill, Eusebio, havia nascut abans de casar-se amb Lacy.

D'altra banda, la família del general mai va reconèixer a aquest fill. Després de la seva mort, i quan va ser reconegut com a un heroi durant el trienni liberal de 1820 a 1823, va començar una polèmica entre Emilia i la seva cunyada Carmen referent a aquest fill. Carreras Candi, en l'edició de La Vanguardia, el 17 d'abril de 1931, página 5, fa una semblança de Carme on deixa patent aquesta rivalitat:


Font: Vinapedia de Vinaròs

La casa de les set xemeneies és una casa molt coneguda a Madrid per les llegendes que l'envolten. En 1820, la casa es va convertir en lloc de romeria patriòtica. Allí va viure la vídua del General Luís Lacy, afusellat tres anys abans quan va tornar a Espanya per reclamar els seus drets.

Diu la famosa llegenda que la casa es va construir per tal que en ella visqués una jove anomenada Elena, qui mantenia relacions amb el aleshores príncep Felip, que després seria el rei Felip II.
Aquesta jove es va casar amb una capità de les tropes reials, qui al poc temps va ser enviat a Flandes a participar en la Batalla de Sant Quintí, on va morir en combat. Després de conèixer la notícia, la jove va quedar molt trista i poc després va ser trobada morta al seu dormitori.
El cadàver de la jove Elena va desaparèixer, la qual cosa va començar a alimentar la llegenda, ja que es va arribar a dir que havia estat assassinada. El pare de la jove, després de la seva mort, es va suïcidar a la mateixa Casa de les Set Xemeneies.
Temps després, la llegenda diu que durant una nit es va veure al fantasma d'una jove amb túnica blanca passejant amb una torxa a la mà per la teulada de la casa, passejant entre les seves xemeneies. I aquestes aparicions fantasmals es van succeir durant moltes més nits.
Al segle XIX, durant unes reformes, al soterrani es van descobrir les restes d'un esquelet humà. Es tractava d'una dona que estava enterrada juntament amb unes monedes del segle XVI, precisament de l'època del rei Felip II.
Aquest descobriment va reviure la llegenda del fantasma de la Casa de les Set Xemeneies, ja que van tornar les especulacions sobre les veritables raons de la mort de la jove Elena i per què el seu cos va ser enterrat al soterrani.

Font: La casa de las siete chimeneas sota llicència Creative Commons by-nc-sa.

«Casa de las 7 Chimeneas (Madrid) 02» por Luis García de Madrid (Spain). - Flickr. Disponible bajo la licencia CC BY-SA 2.0 vía Wikimedia Commons.

«En los momentos críticos en que por ,salvar a mi hermano pasé a Madrid (escribía Carmen), no me ayudaron ni doña Emilia ni don Patricio». En cambio, Ventura Escario «me escribía todos los correos; me recomendó en esta corte a cuantos conocía; me dio noticias puntuales del a infeliz víctima...». Estos cargos, los hizo públicos Carmen en «Constitucional de Barcelona» (31 marzo 1821), exasperada por un hecho que le sentó muy mal.
Al proclamarse la Constitución en Madrid (8 marzo 1821), una multitud vocinglera, parada frente al palacio real, aclamaba frenéticamente a don Fernando, sin que ninguna voz malsonante empañara aquel entusiasmo popular. De pronto un indiscreto personaje levantó en sus brazos a un niño, y exclamó:
—«¡Ciudadanos! ¡Este es el hijo del general Lacy, víctima del despotismo!
Aunque hubo de callar al instante, ya había logrado su objetivo. El niño fue acariciado y aplaudido; en carruaje le condujeron a la casa de las Siete Chimeneas, donde vivía su madre, improvisando una serenata frente a sus balcones, que daban a la plaza del Rey (Mesonero Romanos).
Carmen tenía el convencimiento de que su hermano Luis había muerto «en 1817,sin presumir siquiera lo que después le han atribuido», como «bien lo acredita su testamento y lo confirma la misma exposición de doña Emilia». De ahí que publicase todas estas piezas documentales en el titulado «Apéndice a la causa del general Lacy» (Barcelona, 1821), para patentizar hasta a los menos instruidos el origen de los altercados que se transparentaban en la publicación de la «Causa criminal»contra Lacy (Madrid, 1821).(...)
¿Qué poder oculto pudo ponerse del lado de Emilia, haciendo caer la balanza en pro de sus reivindicaciones sobre la existencia del hijo de Lacy? Quizás un ligero examen de la vida de Emilia pueda dejarlo entrever. Eran documentos irrebatibles los que utilizó Carmen para dejar al descubierto a su cuñada, en el folleto que publicó en Burgos. No podía desmentir la exactitud de sus mismas instancias al Rey, solicitando parte de la paga de Lacy, ni la que le dirigió después de viuda en 18 de juniode 1818, afirmando asimismo que de Lacy «no le había quedado hijo alguno».
Carmen relataba que uno de los que se fijó en esta declaración fue Ventura Escario. «Se admiró, como era natural, cuando vio aparecer, en marzo de 1820, un hijo que nunca declararon sus padres; y mi yerno (Joaquín Escario), mi hija y yo, creímos era una calumnia imputada a doña Emilia. Escario, que fue el íntimo amigo de Luis, jamás le oyó hablar de tal Eusebio, ¿y a qué fin ocultárselo a su hermana?¿Cómo no me lo recomienda en tantas cartas escritas desde su prisión y en las que se acuerda hasta de personas indiferen-tes? Es verdad que después de proclamadala Constitución mudó su madre de lenguaje, mostró a muchas gentes su fe de bautismo y varios papeles en que se deseaba probar lo que la decencia oculta en los matrimonios; pero como este es el primer ejemplar de su especie y doña Emilia la primera viuda que haya visitado ministros, diputados de Cortes, patriotas distinguidos, etc., etc., a fin de enterarles de que era hijo de su marido el niño que llevaba de la mano, por eso se habló tanto sobre un suceso tan singular.»
Bien es de ver cuan dura se mostraba Carmen en este pleito de familia. Parece extraño que tantas y tan serias declaraciones, cayesen en saco roto. Emilia se mantuvo con análoga energía, en sostener su afirmativa de la que trató de beneficiarse en Barcelona, como veremos.
En sacar partido del nombre de Lacy durante la nueva situación liberal, tampoco anduvo floja Carmen, y se dirigió a las Cortes aduciendo "los esfuerzos que empleó por salvarle la vida (a su hermano Luis), los disgustos a que se expuso y las vejaciones que recibió del despotismo». Pr-tendía obtener, con tales alegatos, «el ascenso de su hijo don Antonio Molina, a Teniente». No se lo concedieron las Cortes, pero logró, Carmen, obtener toda la paga que disfrutaba su marido al morir (sesión de 24 mayo 1821). También su yerno Joaquín Escario sacó un buen destino, en aquel período, cual fue el de jefe político de Vigo, en 1823.


El 23 de maig de 1808, vint dies després de l'alçament de Madrid, al conèixer-se en València la notícia de l'alçament i de la despietada reacció de les tropes ocupants en el dia següent, un humil venedor de palla per a la fabricació de matalassos i coixins o com a combustible, anomenat Vicent Doménech, sobrenomenat "El Palleter" (oriünd de "l'Horta Sud", on vivia la gent més pobra i postergada de València, en els extra-murs de la ciutat) s'obre camí i arenga a la multitud , cridant a la revolta civil i declarant la guerra a Napoleó. S'havia desprès de la seva faixa vermella, trencant-la esquinçalls, que va repartir entre els presents, reservant-se un retall, que va posar en una canya, a manera de bandera.
Imatge: "El crit del palleter", Joaquín Sorolla , 1884,

Quan hi arriba a Madrid, es produeix la sublevació del 2 de maig de 1808, fets que el porten a desertar de l'Exèrcit francès i a sol·licitar el reingrés a l'Exèrcit espanyol, on és admès amb el grau de capità.

La Junta de Sevilla li va admetre com a capità, i li va ascendir el 24 de setembre de 1808 a tinent coronel, encarregant-li el batalló lleuger de Ledesma. Amb diferent sort va participar en diverses batalles a la zona del centre de la península, mostrant, en totes elles, la gosadia i valentia que li caracteritzaven. Això li va valer el seu ascens a brigadier el 3 juliol 1809, General en cap de l'exèrcit amb centre a La Carolina a 29 juny 1809 i mariscal de camp 16 de marzo de 1810.

Com no podia ser d'una altra forma a causa de del seu exaltat caràcter, en 1811 va estar a punt de tenir un duel amb el general Thomas Graham, anglès al servei d'Espanya, a causa de les actuacions del general Lapeña i del general anglès que va provocar el desaprofitament de la victòria en la batalla de Chiclana. Encara avui segueix la controvèrsia sobre si el General Lapeña va abandonar a Graham a la seva sort o si va actuar correctament ja que Graham hauria hagut de complir l'ordre de marxa que tenia del seu superior, així com si s'hagués estat possible o no, un nou atac el dia següent, que hagués pogut aconseguir una derrota total de l'exèrcit francès i l'aixecament del setge de Cadis. Malgrat que no es va arribar al duel, Lacy no va poder reprimir i va publicar llavors les Contestaciones á las razones que dá el General Graham en su papel de 24 de marzo de 1811 pasado al gobierno español, y que circuló despues impreso para sincerarse de los cargos que cree le resultan por el manifiesto ó representación hecha a las Cortes del General Lapeña

Imatge Somatent de Martí Alsina. Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona.

L'any 1811 és nomenat Capità General de Catalunya en substitució del marquès de Campoverde després que aquest hagués perdut a mans dels francesos la ciutat de Tarragona, i pren possessió del càrrec el 9 de juliol a Vic. Ja el 25 d'agost del mateix any ha de publicar a Vic una Proclama del General, desmintiendo la voz que se ha propagado sobre que pretendía abandonar el ejército de Cataluña
. El 29 de setembre de 1811, la Junta Superior del Principat reclama per a Lacy el càrrec de capità general de Catalunya en propietat i el 18 de desembre l'ascens a tinent general

En un cop d'efecte, Lacy va portar la guerra a territori francès, conduint-ne les seves tropes en una expedició de càstig i rebutjant la força amb què els francesos tractaren de detenir-lo. Va atacar l'Alta Cerdanya i La Tour de Querol. Va cremar diversos pobles de la província francesa de l'Ariège, en represàlia pels incendis realitzats per França a Espanya, i arribà a recaptar tributs en Acs i altres ciutats. Aquesta breu campanya terrestre a França va elevar la moral de les seves tropes al mateix temps que va desmoralitzar les franceses i va tenir un gran impacte a tot Europa.

Imatge: Gravat que representa la conquesta de Tarragona per les tropes imperials l'any 1811.
La caiguda de Tarragona consolidà la conquesta de Catalunya per les tropes imperials. A més, entre els catalans es va estendre un sentiment general d'abandonament per part dels castellans ja que, entre altres coses, el capità general Campoverde s'havia retirat de la ciutat un mes abans. En realitat, els francesos ocupaven les places fortes de la línia de costa des de Figueres fins a Tarragona i no podem parlar d'una ocupació real de tot el principat. Des d'aquestes places fortes realitzaven algunes incursions cap a l'interior molt empobrit per la guerra, la sequera i les epidèmies.
Lacy reorganitzà tots els seus efectius -uns 8.000 homes- i en un ban dictat a Vic el 18 de desembre de 1811 Lacy donà garanties als soldats catalans de que lluitarien només a la seva terra. Amb una bona estratègia militar recolzada en les accions guerrilleres pels miquelets es va guanyar el recolzament i la simpatia popular en poc temps.
Amb les primeres victòries contra els francesos va obtenir la glòria tot practicant una guerra bruta amb gran crueltat contra l’enemic, arribant a emmetzinar a les tropes napoleòniques de la Ciutadella de Barcelona al aconseguir barrejar arsènic a la farina del pa; a Lleida, en un sabotatge, féu explotar un gran polvorí ocasionant la mort de més de 200 veïns de la ciutat.

Quan la seva dóna es va asabentar d'aquestes notícies va confirmar que havia estat abandonada i es va decidir anar a demanar explicacions al que encara era el seu home. Va deixar el seu fill Eusebio amb la seva família i va creuar tota França fins arribar a territori espanyol on va fer valer la seva condició de dona del cap dels exèrcits espanyols a Catalunya. Les autoritats franceses havien intentat capturar-la a Figueres sense aconseguir-ho. Enterat Lacy que Emília estava a Catalunya, va manar que la duguessin a Berga.

En la retrobada, Lacy es va mostrar afectuós i va lograr convéncer a la seva esposa per partir cap a Palma de Mallorca fent-se passar per una dóna que cercava al seu marit francès que havia estat fet presoner, argumentant-li que si romania amb ell la tropa podria començar a tenir suspicàcies per estar casat amb una francesa.

Emília va estar d'acord i amb una bona quantitat de doblers i l'ajuda del comerciant Joan Killikelly, també d'origen irlandès com Lacy va partir cap a Palma.

Ara era ella la que havia de guardar un silenci acordat, però Emilia es va assabentar de quines eren les vertaderes intencions de Lacy. El general pretenia casar-se amb una rica hereva catalana, la pubilla Codina de Vich, i per a això havia de desfer el seu anterior matrimoni. Necessitava mantenir en secret l'anterior casament i desprès, en la situació de guerra en què es trobaven amb França simplement ignorar el lligam amb la seva primera esposa.

Font de la imatge: Lleida-14-1 Suda». Disponible sota la llicència CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons.
Amb l'ajut de Lacy, una conspiració de ciutadans lleidatans va planejar i realitzar la voladura del polvorí de la Suda, a Lleida. S'havia de realitzar una revetlla popular en la qual es concentraria un gran nombre d'oficials francesos en les proximitats d'aquest polvorí i la idea era aniquilar-los amb la voladura. Però aquesta es va avançar unes hores per l'acció precipitada d'Azequinolaza d'acord amb el baró d'Eroles. L'explosió de 1.500 quintars de pólvora va provocar, sense assolir l'objectiu darrer, la mort de més de 200 lleidatans.

Durant el transcurs de l'any 1812 la popularitat de Lacy va anar en retrocés degut a la venjança de la seva dona, d'una banda, que va fer públiques les intencions poligàmiques del seu marit; per una altra per les greus discrepàncies entre ell i les autoritats polítiques catalanes que el van arribar a acusar de deixadesa quan va començar a obtenir menys èxits militars i per una altra la seva implicació en la voladura del castell de la Suda a Lleida.

Per si tot això fos poc, a partir del mes de juny de l'any 1812 redacta una sèrie d'escrits en els quals vol deixar molt clar el seu caràcter liberal, el seu suport a la constitució recentment redactada de Cadis, però també el seu rebuig al rei Ferran VII. Tot això provoca una comissió d'investigació que informa a la Regència i el mes de Gener és destinat a Galícia per el comandament de l'anomenada Reserva de Galícia que, segons el comte de Toreno, es componia de 50.000 homes i havia d'operar a les ordres directes de lord Wellington. També se li va nomenar Capità General de Galícia.

Lacy, a La Corunya s'afilia al club liberal "L'Esperança", l'ànima del exaltat diari El ciutadà, per la constitució, que és el germen de la primera lògia maçònica gallega, la lògia Constitucional de la Reunió Espanyola. Aquesta lògia, formada majoritàriament per militars, es funda un mes i mig després de l'arribada a Espanya de Fernando VII i una setmana després que el rei declarés nul·la la constitució de Cadis. A aquest decret va seguir la restauració de la Inquisició i la prohibició de les societats secretes.

Arrau Ferran VII» per Josep Arrau i Barba - Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Disponible sota la llicència Domini públic via Wikimedia Commons.

Lacy, a la Corunya, va fer jurar a les seves tropes la Constitució i la lleialtat al rei Ferran VII, encara que el general ja dubtava de les intencions del nou rei. Durant uns mesos, aquest rei va ser constitucional encara que la seva idea era restablir més aviat que tard l'absolutisme. Durant aquesta primera època es va publicar que Lacy seria enviat a Sud-amèrica, al comandament de quatre mil homes per a la pacificació de la zona de Buenos Aires i Montevideo que ja havien iniciat els seus processos independentistes, però la neteja que poc després va realitzar el rei de liberals i constitucionalistes, va fer que fos destinat a València perdent una part important del seu sou.

A nivell personal, tampoc li anaven molt millor les coses, ja que la seva dóna, Emilia, qui durant els dos últims anys havia estat a Mallorca subsistint amb els diners que, a través d'Killikelly, li enviava el general, va veure tallada la seva font d'ingressos. A l'agost de 1814 Emilia escrivia una súplica al monarca sol·licitant que se li lliurés la part que li corresponia del sou del seu marit i que la separació d'aquest estava motivasda pel caràcter de Lacy que fins i tot l'havia amenaçat de mort si feia pública la seva relació.

Informat el general per les autoritats, va contestar que no podia seguir pagant la seva dona i oferia la possibilitat que anàs a viure amb ell a la seva casa de Vinaròs. Emilia va acceptar la proposició i durant mig any van conviure a la casa de Vinaròs amb la germana de Lacy i els seus nebots, però aquesta conviviencia encara va deteriorar més la relació i finalment van arribar a l'acord que Lacy li concedia com a pensió a la seva esposa la tercera part de el seu sou i ella tornaria a França.

Execució de Riego a la Plaza de la Cebada de Madrid en 1823. El coronel Riego va protagonitzar el darrer d'una llarga sèrie d'intents, i el primer amb èxit, de restaurar la Constitució de 1812 durant el sexenni absolutista. Finalment, després de la fi del trienni liberal va ser ajusticiat a Madrid.

«Madrid, en la Fuente de Lavapiés» por Francisco Pradilla - La Ilustración Española y Americana Año XVI nºXXIII (1872-06-16) p. 360. Disponible bajo la licencia Dominio público vía Wikimedia Commons.

El general, a l'agost de 1816 va ser traslladat a Andalusia i al mes de novembre del mateix any a Catalunya. Durant aquest any també va estar a Madrid i alguns autors suposen la seva participació en la conspiració del triangle, qüestió que és probable però que no està provada.

Un grup de maçons, encapçalats pel general Ramón Vicente Richart, un antic cap guerriller de la Guerra de la Independència, va tenir la idea d'intentar segrestar al monarca per forçar-lo a reinstaurar el liberalisme i la Constitució de Cadis. Com ja tenien l'experiència del fracàs d'intents anteriors van decidir organitzar-se de forma triangular. Això vol dir que, seguint la doctrina de la secta dels Illuminati, cada conspirador només coneixeria a altres dos i ningú podria treure-li cap nom més, encara que fos sota tortura, perquè desconeixia qui eren els altres. D'aquí ve el nom de la conspiració del triangle.

El pla inicial, consistia en el segrest del rei prop de la Porta d'Alcalá, quan es dirigís en un dels seus freqüents passejos nocturns a visitar «Pepa la Malaguenya", una bella andalusa, favorita de les aventures privades del Borbó. Solia sortir disfressat i sense més companyia que Chamorro i el duc de Alagón.

El tal Chamorro era un aiguader de la Font del Berro de Madrid quan va conèixer al llavors príncep d'Astúries. El seu nom real era Pedro Collado, natural de Colmenar Vell i va caure en gràcia al futur rei amb la seva parla popular. Va ser contractat, al principi, per espiar a la resta dels criats per la por de Fernando a ser enverinat.

Richart, que possiblement formava part d'un segon esglaó de la conspiració, va contactar amb el barber Baltasar Gutiérrez del carrer Leganitos, conegut per les seves idees liberals. Aquest li va posar en contacte amb dos caporals de Granaders, Francisco Leyva i Victoriano Illán que serien el tercer esglaó i força de xoc. Atès el caràcter pusil·lànime del rei es pensava que no oposaria resistència, però a la pregunta d'un dels caporals sobre el què fer si es resistia, Richart va contestar que li assassinessin.

La resposta va espantar als militars i es van decidir a delatar el complot al capità Morales. La versió romàntica del desenllaç diu que, assabentat Richart que el complot havia estat descobert, va anar a avisar els caporals perquè no actuessin sense saber que havien estat ells mateixos els delators. En aquest moment els dos caporals el van detenir.

Malgrat les tortures, habituals en els interrogatoris de l'època, i el gran nombre de sospitosos que van ser detinguts i interrogats, únicament dos, Richart i Gutiérrez, van ser condemnats a mort. La resta, diversos comerciants, servents i artesans, van ser condemnats a penes de presó d'entre dos i set anys. El que està clar és que no es va poder arribar al primer nivell de la conspiració i que els condemnats formaven part d'un segon i tercer nivell.

Entre els del primer nivell probablement es trobaven el tinent general Juan O'Donojú, apartat per Fernando VII del seu càrrec tot i ser un heroi de la guerra de la Independència, el brigadier Mariano Renovales Rebollar, també condemnat a mort però que havia pogut escapar a Anglaterra, Ramon Maria Calatrava, exiliat a Portugal i Yandiola, funcionari d'Hisenda, que, tot i la tortura, va mantenir que no sabia res i va haver de ser posat en llibertat tot i que es va retirar a Biscaia, on havia nascut.

El 6 de maig de 1816 van ser penjats a la Plaça de la Cebada de Madrid, Richart i el seu col·laborador, Baltasar Gutiérrez. El cap de Richart es va mantenir exposat durant molt de temps, dins d'una gàbia, a cinc-cents passos de la Porta d'Alcalà.

Los guerrilleros de 1808. Historia popular de la guerra de la Independencia, de E. Rodríguez Solís.

Ferran VII signa el decret d'abolició de la constitució de 1812

Font de la imatge: La alacena de las ideas

"General Francisco Javier Castaños (Museo del Prado)" by José María Galván - https://www.museodelprado.es/coleccion/galeria-on-line/galeria-on-line/obra/el-general-castanos-duque-de-bailen/. Licensed under Public Domain via Wikimedia Commons.

Dins de l'exèrcit espanyol, durant les primeres dècades del segle XIX s'havia produït una separació molt clara entre dos tipus de caps militars: d'una banda, els provinents de l'antic exèrcit, de major edat i d'extracció aristocràtica i d'una altra els que havien ingressat i ascendit durant la guerra de 1808, provinents en bona part de classes mitjanes i baixes i molt més joves.Aquests dos grups es trobaven enfrontats, a més de pels trets apuntats, també per les seves posicions polítiques; els vells, generalment anticonstitucionalitas, i els nous, que en principi no creien en la Constitució, però que davant el menyspreu dels vells i de la Corona, es van allistar en tot tipus de tendències polítiques, especialment les d'idees liberals. Així doncs, va existir una generació de generals constituïda per dos grups d'origen i pensament polític diferents: els aristòcrates (Egia, Elio, Romana, Castaños i Palafox), a favor de Ferran VII, i els guerrillers (Espoz i Mina, Porlier, Lacy i altres), en contra de l'absolutisme.

Amb aquests precedents no és estranya l'abundant sèrie de pronunciaments militars de caràcter liberal contra la monarquia (Mina el 1814, Porlier en 1815, la «conspiració del triangle» en 1816, Lacy i Milans en 1817, Vidal el 1818), recolzats per lògies maçòniques i societats secretes, encapçalats sense excepció per homes del nou Exèrcit que preferien una gesta, encara que fos inútil, a la impotència, a l'excedència ia una falta de reconeixement.

En aquest ambient es movia Lacy en aquella època. Al desembre de 1816, Lacy retorna doncs a Catalunya, destinat al regiment de Mataró i fixa la seva residència a Caldetes (acompanyat de la jove Rosa Larguse, i d'una nebodeta d'aquesta), amb l'excusa que havia de prendre banys. Lacy patia de gota i acabava de patir un atac. Però la realitat era que la situació de Caldetes era a propòsit per la conjunció de les tropes d'Arenys i Mataró, que havien de revoltar-se.

Els caps d'aquesta insurrecció havien de ser el mateix Lacy, el seu antic ajudant, Francisco Milans del Bosch, (sí, efectivament, Milans del Bosch!) i Ramón María Sala. La idea era fer confluir les tropes d'Arenys i de Mataró i, juntes, avançar cap a Barcelona, on esperaven se'ls unís la trama civil i part de la guarnició de la ciutat.

La conspiració havia estat denunciada anteriorment, però no es va prendre, per part del capità general cap tipus de mesura. Així, el 4 d'abril de 1817 es va iniciar l'alçament en el Regiment d'Infanteria de Tarragona però només es van aconseguir mobilitzar dues companyies que al comandament del tinent coronel Quer es van dirigir al punt de reunió a Caldetes. Ja amb el comandament de Lacy van anar fins a la casa de camp de Milans del Bosch per trobar-se amb les tropes que ell havia de comandar, però el van trobar allà tot sol, doncs l'aixecament del seu regiment havia fracassat. No va arribar ningú més al punt de trobada i es va saber que el general Castaños, capità general de Catalunya ja coneixia l'intent. Això, a més, va provocar la deserció en massa dels soldats que es van presentar a les autoritats d'Arenys de Mar.

Fent gala d'una calma poc habitual en aquests casos, Castaños va ordenar al general Llauder que es presentés al lloc del succés, fes un reconeixement, obtingués informació dels fets i detingués als conspiradors. Però no va ser fins al dia 7 que el general Castaños va obtenir els seus noms. Aquesta calma i les ordres posteriors fan pensar que, en realitat, Castaños, pertanyent a la Maçoneria com Lacy, no desitjava la presó d'aquest ni la del general Milans. En les memòries del general Llauder s'aporta un document pel qual rep l'ordre de perseguir-los, però fins a la frontera, de manera que poguessin escapar-se:

"Usía s'haurà convençut que és absolutament indispensable que quan no s'aconsegueixi l'arrest dels generals Lacy i Milans i dels altres caps i oficials que els segueixen, no s'ha de perdre moment en perseguir incessantment fins que hagin sortit del territori espanyol."

Milans del Bosch va arribar a França, però incomprensiblement Lacy es va aturar durant 70 hores a Lloret sense embarcar en un vaixell que l'esperava a Blanes. Aquest temps va ser suficient per a ser identificat, denunciat i detingut per un sometent de pagesos, que va avisar les columnes militars.

Captura del general Lacy. Segons la visió romàntica, quan Lacy va lliurar la seva espasa, l'oficial que ho arrestava els va dir que ".. mi general esta espada está bien en manos de V.E., yo no la recibo", li va dir l'oficial a Lacy. Lacy li va allargar la mà i després d'estrènyer-li afectuosament amb la seva li va oferir el braç.

Els autors més benèvols diuen que Lacy s'havia aturat per visitar una de les seves amants, una tal Rosa, esposa d'un ric comerciant de la comarca. D'altres, una mica més durs diuen que el general havia caigut en els braços de Bacus i no estava en condicions de continuar la seva marxa.

En qualsevol cas, el general Llauder relata també en les seves memòries que "Mis primeras palabras fueron una reconvención, pero reconveción amistosa, no sobre la conducta que me había puesto en el caso de tener que ser el instrumento inocente y forzoso de su desgracia, sino por la extraña e incomprensible detención en su fuga."

Lacy va ser conduït a Barcelona on declara que no havia participat en la conjura i que havia estat forçat a posar-se al capdavant de les tropes.

Entrada a la Ciutadella en el segle XIX.
La Ciutadella es construeix sota el regnat de Felip V més que per a la protecció de Barcelona, per a la vigilància de la ciutat. En ella va estar tancat Lacy.

Gravat del general Lacy per J. Serra. Joaquim Serra era un litògraf vuitcentista establert a Barcelona a finals del s. XIX.

Imatge d'un llaüt comercial de principis del segle XX. Eren vaixells que la marina emprava principalment com a guardacostes per la seva maniobrabilitat i velocitat.

De la mateixa manera que amb el triomf del pronunciament de Riego va haver molts que van intentar penjar-se les medalles del sofriment en l'etapa anterior, hi va haver també molts en el sexenni absolutista que van voler fer valer la seva absoluta lleialtat al monarca absolut.

El capità general Castaños, potser inquiet per una situació política canviant, potser per ser maçó com Lacy, havia intentat que es produís la fuga d'aquest i així s'hauria evitat posteriors complicacions. També dona què pensar el fet que, sense motiu aparent, el judici es postergàs algunes setmanes.

Però també és evident que la conspiració era molt més àmplia que el grup de militars que havien fugit o havien estat capturat. En algunes notes apareix la possibilitat que el mateix Castaño, arribat el cas, hagués pogut donar suport al pronunciament. La trama civil i la militar era molt més extensa que la que estava empresonada a la Ciutadella de Barcelona o havia hagut de marxar a l'estranger.

El mes de maig s'avorta per la delació d'un sergent, un intent d'alliberar Lacy finançat en bona part per la burgesia catalana. En aquest intent s'havia preparat també una proclama de la població per restituir la constitució de 1812.

Amb aquestes perspectives, el capità general no pot postergar més l'inici del Consell de Guerra, en què Juan Prats va actuar de fiscal i el marquès de Casa-Cagigal de defensor, els mariscals de camp Pedro Sarsfield, marquès de Zambrano i Cayetano Marimón, i els tinents generals José María Santocildes, Francisco Cabrero, Felip de Pau, Andrés Pérez Herrasti, comte de Santa Clara, i el capità general Francisco Javier Castaños, que presidia, el van condemnar a ser passat per les armes. Només Pérez Herrasti va introduir la disjuntiva de passat per les armes o garrot.

Castaños horroritzat i en desacord amb la sentència, acatà l’ordre d’executar-lo quan aquesta fou ratificada des de Madrid. Ni tan sols va contemplar la possibilitat que l'execució es dugués a terme en la capital catalana, tement una revolta popular, de manera que ho va preparar tot per tal que la matinada del 30 de juny de 1817, sense publicitat de cap tipus, Lacy fos embarcat en el llaüt de guerra "El català" acompanyat per Faustino Vidal, soldat del regiment d’Infanteria de Saragossa que havia estat designat assistent del general.

Estampas de la Colección Antonio Correa que se conservan en la CalcografÌa Nacional de Madrid. No hem pogut trobar la imatge amb millor resolució ja que aquesta col·lecció es troba en procés de catalogació i digitalització. Representa l'arribada a Palma del general Lacy.

Miguel Ferrer Florez en la Historia política contemporánea de Mallorca, en la Historia de Mallorca coordinada por Mascaró Pasarius, relata del siguiente modo el suceso:
"... el preso fue trasladado a Palma en el barco de guerra El Terrible que formaba conoy con el falucho Catalán. Se temia que Lacy fuera liberado en alta mar, pues el coronel fiscal de la causa, D. Vicente de Algarra, llevaba orden escrita de dispararle un pistoletazo si se le intentaba liberar. Entre tanto en Barcelona corrió la voz de que el rey había perdonado la vida a Lacy e incluso el mismo bando en el que se agradece la fidelidad de las tropas al rey parece aludir claramente a ello. En abierta contradicción con estos rumores llegaron unas instrucciones secretas para el capitán general marqués de Coupigny de carácter muy diferente.
Lacy llegó a Palma a las tres de la madrugada del día 4 de julio y a las cuatro de la tarde fue desembarcado en la Cuarentena y conducido al castillo de Bellver.
Coupigny, cumpliendo órdenes superiores se trasladó al convento de Santo Domingo y allí, después de una entreista secreta con el prior salió acompañado de los padres dominicos Fr. Miguel y Fr. Domingo Lladó dirigiéndose hasta Sant Magí, desde donde pasaron al castillo de Bellver con el fin de auxiliar a Lacy en los últimos instantes de su vida.
Lacy ocupó las dependencias que antes había usado Joellanos y después Aragó. Se procedió por Algarra a dar lectura al preso de la sentencia que la oyó de rodillas. Después, Lacy procedió a otorgar testamento; oyó misa y comulgó y fue ejecutado a las cinco de la mañana del 5 de julio. Su muerte fue digna y ejemplar en todos los aspectos.
"

Quadre de Pablo Béjar

Lacy mort, quadre de F. Motta

Lloc on va estar enterrat el cos del general Lacy a la Ciutadella de Barcelona

Fotografia de l’actual tomba del capità general de Catalunya Luis de Lacy al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar, Barcelona

Una lápida situada en el castillo de Bellver, amb el text Aquí fue fusilado el Excmo. Sr. Teniente General D. Luis Lacy. El día 5 de julio a las 4 y 30 min de la mañana. Víctima de su ardiente amor a la libertad. La Patria recuerda con entusiasmo sus glorias militares y llora sus virtudes. Esta lápida es un pequeño tributo que ofrece a su grata memoria La Milicia Urbana Liberal de Palma quiere marcar el lugar exacto en que perdió su vida el militar en la mañana del 5 de julio de 1817.

Font de la imatge:«LápidaLacyBellver» por Migonso - Trabajo propio. Disponible bajo la licencia CC BY-SA 4.0 vía Wikimedia Commons.

El quadre no representa exactament l'escena ja que, en el moment del seu afusellament, Lacy patia un atac de gota per la qual cosa va haver de ser baixat al fossat del castell en una cadira. Les versions més romàntiques relaten que el general va demanar donar l'ordre ell mateix a l'escamot que ho anava a afusellar, el que se li va concedir. Altres versions parlen que se li va tapar el cap amb una caputxa.

Fins a l'any 1820 no hi ha cap referència a Lacy a la premsa històrica que es pot consultar per internet, aqunque el que sabem és que l'any 1818, la seva vídua, retornada a Espanya, va obtenir part de la paga del seu marit com a pensió.

L'1 de gener de 1820 va tenir lloc el pronunciament militar del tinent coronel Rafael de Riego, qui havia rebut l'encàrrec de dirigir una expedició contra els insurgents en les colònies d'Amèrica.

Després d'un reduït èxit inicial, Riego va proclamar immediatament la restauració de la Constitució de Cadis (1812, La Pepa) i el restabliment de les autoritats constitucionals. El petit suport al cop militar va anar augmentant amb el temps i va perllongar l'aixecament fins al 10 de març. En aquesta data es va publicar un manifest de Ferran VII acatant la Constitució de Cadis que, dos dies abans, el 8 de març, havia jurat a Madrid.

A partir d'aquest moment, la figura de Lacy és recuperada amb el màxim ardor i se li eleva a la categoria d'heroi i màrtir de la pàtria. Tots volien demostrar ara el seu esperit constitucional i en aquest context, ja el mateix mes de març es constitueix a Barcelona una comissió per honrar al general, el marquès de Casa-Cagigal s'afanya a dir que va fer tot el possible en defensa seva, el regiment d'Aragó es proposa erigir-li un monument, la comtessa de Fernan-Núñez dóna el seu carruatge perquè els que van ser els seus companys, ara alliberats, puguin presentar-se davant el capità general de Barcelona entre les aclamacions de la gentada que acompanyava la seva desfilada ....

El diari constitucional de Barcelona, en data 1 d'abril de 1820, dóna la notícia de l'arribada a Barcelona de les restes del general:

En aquest ambient d'exaltació patriòtica i de l'heroi que havia donat la seva vida per la pàtria i la llibertat en forma de la constitució que havia jurat, apareix publicat en el Diari Constitucional de Palma, el 6 de maig de 1820, el testament que s'afirma va redactar Lacy poc abans de la seva mort:

Testamento del inmortal Lacy, hecho dos oras antes de su muerte.
D. Vicente Algarra coronel graduado comandante, de escuadrón del regimiento de Almanza &c. fiscal de la causa del Teniente General D. Luis Lacy. = Certifico que el testamento y última voluntad del Teniente General D. Luis Lacy es á la letra como sigue. ==En el nombre de la Santísima Trinidad Padre, Hijo y Espíritu Santo tres personas distintas y un solo Dios verdadero, cuyo Misterio creo firmemente y espero morir en esta creencia como á buen católico, y declaró yo D. Luis Lacy Tenienle General de los Reales Egércitos estando en los últimos, momentos de mi vida, y claros mis cinco sentidos estar legítimamente casado con Doña Emilia Duguermer, y que por un contrato que hicimos ambos al verificar nuestro matrimonio en Francia , debían pertenecer como deben al que sobreviviese los bienes -habidos y por haber que el otro dejase: Declaro también me resta pagar alguna cantidad por una deuda que dicha Señora Doña Emilia Duguerme contrajo con el comerciante D.- Juan Quiliqueli : Declaro también que el Canónigo Berches por un efecto de su generosidad cuando me consideró en la miseria me libró tres mil reales que aun no he satisfecho à sus herederos. A mi hermana Doña María del Cármen Lacy á mi tía Doña Maria de la Concepción Gantier y demás de mi familia les dejo los tristes recuerdos porque no puedo otra cosa. Y últimamente entrego mi alma en manos, del Criador y el cuerpo lo mando a la tierra de que ha sido formado, eligiendo por albaceas al coronel D. Joaquín Arconada comandante del regimiento infantería de Nápoles, y al capitán D. Pedro Martínez ayudante de la Plaza de Palma. Y últimamente es mi voluntad que se dé sepultara á.mi cuerpo en el Convento de Santo Domingo de dicha Ciudad, y por ser conforme, á mi voluntad lo firmo en el Castillo Real de Belvér en la madrugada del día 5 de Julio de 1817.= Lacy

Alguns autors posen en dubte que la voluntat de ser enterrat en el Convent dels caputxins es dugués a terme i que el seu cos hauria estat enterrat al castell fins al seu trasllat a Barcelona, on va ser exposat durant tres dies a la capella de la Ciutadella. En contra d'aquests dubtes, un manifest publicat com a suplement al Diari Constitucional de Barcelona el 10 de juny de 1820 (pàgines 5 i 6), ratifica que el cos de Lacy va ser exhumat de l'església dels pares predicadors.

Com no podia ser d'una altra manera per a un personatge que havia viscut de manera tan impetuosa, les despulles de Lacy, o que se suposa van ser les seves, tampoc van poder descansar tranquil·less per molts anys. Ja hem dit que el seu cos va ser exhumat el 1820 per traslladar-lo a Barcelona. Després de molts titubejos van ser enterrats a la capella de la Ciutadella, però la reinstauració de l'absolutisme va fer que el el nou governador militar de Barcelona ordenés treure les restes de l'església i tirar-les a un femer. Però el rector de la parròquia, Francesc Moyà, va decidir recollir-les i les va enterrar en secret en un racó de l'hort de la capella, al costat del absis. Per marcar el lloc va plantar uns llorers. Encara avui hi ha uns llorers a la part posterior d'aquesta parròquia que encara subsisteix, sota jurisdicció militar, en ple parc de la Ciutadella.

Allà restaren oblidats fins que Adolf Blanch relatà la seva conversa amb el rector l’1 de gener de 1869 a la revista “Lo Gay Saber”:
…després desaparegueren misteriosament, de la nit al matí, sense que ningún se’n adonés, ni sabes que se’n havian fet. La cosa va passar de aquest modo: Cayguda aquella situació, e1 nou capitá general de Catalunya, e1 boig de’n Carlos d’Espanya, posa un día els ulls en la caixa que tancavan aquellas tristas reliquias, y com averigües pel rector lo que contenía, va donar orde á aquest, que per son criat, la fes vuidar de nit en qualsevol sot ó femer; com de fet aixís se executá en un femerot que en aquest hort hi havia… Y jo el vaig fer treure. Sons restos humans, que jo mateix vaig enterrar al cap de munt del hort, entrant per aquella porta gran que dona á fora, á la dreta, allí ahont voltat de una teulas hi creixen uns llaurers plantats de la meva má. Allá está, donchs, lo que queda en la térra del insigue patrici don Lluis Lacy, del héroe á qui tant deu la independencia catalana.

Cita de la revista "Lo Gay saber en Blog de Sant Andreu del Palomar

Arrel d'aquesta publicació, en 1881 tingués lloc una campanya en La Vanguardia que portà a l'exhumació de les restes, que foren dipositades en casa del notari Maspons, a l'espera de la resposta de la família Lacy, a la que es va demanar què en volien fer. En no arribar resposta, i després de guardar a ca seva durant més de vint anys les cendres, la vídua del notari en 1903 i el seu fill van requerir el governador civil per trobar una solució, i les restes foren portades a un nínxol (Columbari B. 819, classe 6a, Sant Francesc) del cementiri de Montjuïc.